Buscar este blog

jueves, 23 de abril de 2015

Iniciant déscàrrega d'ultratumba

                                                   Capitol 1B
                                                La boira fantasmagòrica

Va siguent hora de reprendre el camí,que aventurarà aquest destí.Vam desanclar i començí a remar, la oscuritat es mantenia ferma i febril, crits d'auxili que no podia prestar atenció, no cabien en la meva visió.
El llant de la nena que havia estat silenciada, hem recolzava alhora que hem preocupava, hi ha que seguir endavant a pesar del espant, mig home ens està esperant, una boira molt condesada començava agarrar forma, la forma d'una cara desfigurada i els ulls de la xiqueta s'obriren com a plats amb la mirada perduda i sagnant i asustada, li vaig preguntar, no parlava tan sols obserbava, li vaig insistir i és posà els dits als llavis per demanar-me silenci.La boira ja havia obtingut eixa forma humana.
Som els esperits hem vingut ha buscarte per fi, sonaba entre ecos com una de les meves primeres poesies.
El desencant reina per aquest llac, digué la xiqueta, en realitat vaig quedar-me sorprés al veure que havia obert la boca, però més sorpresa per a mi quan començà alguna cosa pareguda a un atac d'epilềpsia.
Intentava tranquilizarla i al posar-li la ma al muscle pogué observar que entre la roba tenia cucs que es menjaven la seva carn, si estava molt asustat i no hem creia aquesta realitat.
Quasi s'hem havia oblidat eixa boira que estava dirigin-me la paraula entre l'atac epilèptic d'aquella nena, entre rises macabres i la boira pensava que ja no arribaria mai, que hem quedaría atrapat com un espectre en aquest llac.


Un soroll emergent de vent arrastrà el vaixell fins fer-lo volcar, ella hem demanava ajuda, pero corria perill la meva vida, l'aigua era gélida, plena de coses impossibles de reconeixer i molt al fons hi havia una bandada de voll-dams que venien com un llamp cap a mi, vaig acaxar-me i xocaren contra el vaixell que obserbava com s'afonava amb l'aigua dolça i la doble malta.
És el final, ja no hi ha res que puga fer, eren els que posaven fi al meu camí, eixos maleits esperits.
Publicar un comentario